El Capricho: el jardí que vaig descobrir a través d’un llibre

Hi ha llocs que descobrim perquè hi anem.

I n’hi ha d’altres que primer descobrim a través d’una història.

A mi, El Capricho em va arribar d’aquesta segona manera.

Va ser llegint Capricho, d’Almudena de Arteaga, que vaig descobrir l’existència d’aquest jardí de Madrid. La novel·la em va transportar al món de la duquessa d’Osuna, a l’època de Goya i al Madrid de finals del segle XVIII.

Si voleu saber més sobre el llibre que em va descobrir aquest lloc, podeu llegir l’article que n’he fet a Llegint i descobrint: Capricho, d’Almudena de Arteaga: un llibre que em va portar a un jardí.

I, com em passa sovint quan alguna cosa desperta la meva curiositat, vaig voler saber-ne més.

Què hi havia darrere d’aquell jardí? Què explicaven els seus camins, els seus edificis i els seus racons? I què havia quedat d’aquell món que la novel·la m’havia fet imaginar?

Així és com vaig començar a investigar El Capricho.

Un jardí nascut al segle XVIII

El Jardí d’El Capricho es troba al barri de Barajas, al nord-est de Madrid, i els seus orígens es remunten a l’any 1787.

La seva impulsora va ser María Josefa Pimentel y Téllez-Girón, duquessa d’Osuna, una de les figures destacades de la noblesa il·lustrada espanyola.

La duquessa va voler convertir aquest espai en un lloc d’esbarjo, però també en un entorn dedicat a l’art, la cultura i les relacions socials.

El jardí no es va concebre simplement com un espai verd. Era un lloc pensat per passejar, sorprendre’s, conversar i gaudir de la natura i de l’art.

I això és el que em resulta especialment interessant: el jardí també ens parla de les persones que el van crear i de la manera com entenien el món.

La duquessa d’Osuna i el món de la Il·lustració

María Josefa Pimentel va formar part d’aquella noblesa que, durant el segle XVIII, es va interessar per les noves idees de la Il·lustració.

El seu entorn estava relacionat amb artistes, escriptors i intel·lectuals, i El Capricho es va convertir en un espai de trobada i d’activitat cultural.

Quan penso en aquell jardí, m’agrada imaginar-lo no només com un lloc de passeig, sinó com un espai on es conversava, es compartien idees i es vivia aquella inquietud intel·lectual pròpia de l’època.

Un jardí pot explicar moltes coses sense necessitat de paraules.

Només cal saber mirar-lo.

Un jardí per descobrir a poc a poc

Una de les coses que fan especial El Capricho és que no és un jardí que es pugui entendre d’una sola mirada.

Hi ha camins, racons, estanys, fonts, escultures, arbres i petites construccions que van apareixent al llarg del recorregut.

El jardí combina diferents estils i formes de concebre el paisatge, buscant crear sorpresa i varietat.

Hi ha espais més ordenats i d’altres que transmeten una sensació de natura més lliure.

I també hi ha elements pensats per jugar amb la imaginació de qui els recorre.

El palau

Al costat del jardí hi trobem el palau de la duquessa d’Osuna, que formava part del conjunt i estava estretament relacionat amb la vida dels seus propietaris.

És fàcil imaginar les celebracions, les visites i les trobades que hi devien tenir lloc.

Però potser el més interessant és que el jardí no era simplement el decorat del palau.

Era un espai amb vida pròpia.

El laberint

                                                                                        

El laberint és un dels elements més coneguts del jardí.

Els laberints tenien un component lúdic, però també formaven part d’aquella manera de concebre els jardins com espais de sorpresa i entreteniment.

Passejar-hi devia ser, en certa manera, un joc.

Els racons i les construccions

El Capricho està ple de petits escenaris que conviden a aturar-se.

Pavellons, fonts, estanys, escultures i altres elements decoratius formen part d’un conjunt pensat perquè el visitant anés descobrint el jardí a mesura que avançava.

I és precisament aquesta manera de descobrir-lo que em recorda el que em va passar amb el llibre.

Primer vaig descobrir una història.

Després, un lloc.

I finalment, tot el que hi havia al darrere.

Un búnquer enmig del jardí

Però la història d’El Capricho no es va quedar al segle XVIII.

Durant la Guerra Civil espanyola, el jardí va adquirir una nova funció. En el seu interior es va construir un important refugi subterrani, conegut com el búnquer del parc d’El Capricho.

I aquest és un dels contrastos que més impressionen quan coneixes la història del lloc.

Un jardí creat en temps de la noblesa il·lustrada acaba convertint-se, més d’un segle després, en un espai relacionat amb la guerra.

Les diferents èpoques han anat deixant la seva petjada sobre el mateix paisatge.

Un jardí que també és història

Quan vaig començar a investigar El Capricho, vaig adonar-me que no estava descobrint només un jardí bonic.

Estava descobrint un tros de la història de Madrid.

Les seves construccions, els seus camins, les seves escultures i els seus espais expliquen una determinada manera d’entendre l’art, la natura i la vida durant el segle XVIII.

Però també expliquen el pas del temps.

Perquè un lloc no és només allò per al qual va ser creat.

També és tot el que ha viscut després.

Una fotografia que ens porta encara més enrere

I la meva curiositat no es va aturar aquí.

Entre les imatges relacionades amb El Capricho vaig trobar fotografies antigues de l’any 1856, realitzada per Charles Clifford, que es conservan a la Biblioteca Nacional d’Espanya.

Mirar unes fotografies tan antigues d’un lloc que encara existeix avui em produeix una sensació especial.

Durant uns instants, el temps sembla acostar-se.

Podem mirar un mateix espai amb més de cent anys de diferència i preguntar-nos quantes persones hi van caminar, què hi van veure i quantes històries han desaparegut sense deixar rastre.

Potser és això el que més m’atrau de les fotografies antigues: que sovint no ens expliquen tota la història.

Ens conviden a buscar-la.

De Capricho a El Capricho

Ara entenc que, sense aquell llibre, probablement no m’hauria fixat mai en aquest jardí.

Capricho, d’Almudena de Arteaga, em va portar fins a El Capricho.

I El Capricho em va portar a investigar una mica més sobre la duquessa d’Osuna, el Madrid del segle XVIII, la Il·lustració, Goya i també la història posterior d’aquest lloc.

És una de les coses que més m’agraden de llegir i d’investigar.

Una descoberta en porta una altra.

I potser per això els meus blogs estan tan relacionats entre si.

A Llegint i descobrint vaig començar parlant del llibre que em va despertar aquesta curiositat.

Aquí, a Viatjant mirant al passat, he volgut seguir el fil i mirar què hi havia darrere d’aquell jardí que vaig descobrir entre les pàgines d’una novel·la.

Perquè, de vegades, un llibre pot ser el principi d’un viatge.

I no sempre cal agafar un avió.

Només cal obrir-ne les pàgines.