.png)
El descobriment de la ceràmica de Delft em va arribar a través d'un llibre.
Quan vaig llegir Azul de medianoche, de Simone van der Vlugt, no imaginava que una novel·la acabaria despertant la meva curiositat per una tradició que fins aleshores coneixia molt poc: la ceràmica de Delft.
Aquelles peces blanques decorades amb blau, tan fàcils d'associar amb els Països Baixos, tenen darrere una història en què es barregen el comerç, la influència de cultures llunyanes i la feina dels artesans.
I, com em passa sovint quan alguna cosa em crida l'atenció, vaig voler saber d'on venia aquell característic blau de Delft.
Quan la porcellana xinesa va arribar a Europa
Per entendre l'origen de la ceràmica de Delft hem de viatjar fins al segle XVII.
A partir de començaments d'aquell segle, els vaixells de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, la VOC, van portar grans quantitats de porcellana xinesa als Països Baixos. Era una ceràmica fina, blanca i lleugera, molt diferent de la terrissa que es fabricava habitualment a Europa.
La porcellana xinesa, especialment la decorada en blau sobre fons blanc, va tenir un gran èxit entre les classes benestants. Els ceramistes neerlandesos van veure en aquelles peces un model que valia la pena imitar.
El problema era que als Països Baixos no hi havia les argiles de porcellana necessàries per fabricar aquell material.
Però els artesans van trobar una altra solució.
Van adaptar les seves argiles i van recobrir les peces amb un esmalt blanc d'estany que els donava una superfície molt més clara. Després hi aplicaven la decoració, sovint en blau, inspirada en els models orientals.
No era porcellana, però podia recordar-la a primera vista.
Delft es converteix en un centre ceràmic
Aquesta nova producció no va néixer exclusivament a Delft. També es fabricava en altres ciutats neerlandeses.
Però a mitjan segle XVII Delft es va convertir en el principal centre d'aquesta indústria. El Rijksmuseum situa cap al 1650 el moment en què la ciutat es va convertir en l'epicentre de la producció de ceràmica d'aquest tipus als Països Baixos.
La ciutat reunia les condicions adequades i, a més, vivia un important moment d'activitat artística. Pintors, artesans i ceramistes compartien un ambient creatiu que va afavorir el desenvolupament de noves formes i decoracions.
Cap al 1700, la indústria ceràmica de Delft havia arribat al seu moment de màxima esplendor. El Museum Prinsenhof parla de 33 terrisseries actives a la ciutat en aquella època.
I és aquí on apareix el nom amb què avui coneixem aquesta ceràmica: Delftware, o ceràmica de Delft.
El blau que la va fer famosa
Quan pensem en Delft, probablement la primera imatge que ens ve al cap és el blanc i el blau.
El color blau procedia de l'ús del cobalt i permetia crear decoracions que recordaven especialment la porcellana xinesa. Al principi, els models orientals van tenir una influència molt important, tant en les formes com en els motius decoratius.
Però els ceramistes de Delft no es van limitar a copiar.
Amb el temps van incorporar també paisatges, flors, animals, escenes quotidianes i motius relacionats amb els mateixos Països Baixos.
Així, aquella influència que havia arribat de tan lluny va acabar convertint-se en una tradició pròpia.
I això és una de les coses que em semblen més interessants d'aquesta història: una moda procedent de l'altra punta del món va acabar formant part de la identitat artística d'una ciutat europea.
Plats, gerros, rajoles i molt més
La ceràmica de Delft no es limitava als plats.
Es fabricaven gerros, gerretes, fonts, peces decoratives i, sobretot, rajoles.
Aquestes rajoles van tenir una gran difusió i podien decorar parets i interiors sencers. Algunes representaven paisatges, animals, persones o escenes de la vida quotidiana.
També es van crear peces de grans dimensions i formes molt elaborades, pensades més per decorar que per a l'ús quotidià.
Avui, quan veiem aquestes peces en un museu, pot resultar fàcil pensar en elles només com a objectes bonics. Però la seva història ens explica també els gustos, les relacions comercials i les influències culturals d'una època.
Una indústria que va acabar perdent força
L'èxit de la ceràmica de Delft no va durar per sempre.
Al començament del segle XVIII van aparèixer noves competències. A Europa es van descobrir jaciments d'argiles adequades per fabricar porcellana i van créixer les fàbriques europees d'aquest material. Al mateix temps, la porcellana xinesa es va anar abaratint i els ceramistes anglesos van desenvolupar nous tipus de ceràmica, com el creamware.
La indústria de Delft va anar perdent importància i, al començament del segle XIX, només quedaven unes poques fàbriques.
Una de les que va sobreviure va ser De Porceleyne Fles, fundada el 1653. És avui coneguda com Royal Delft.
El renaixement del Blau de Delft
La història, però, no acabaria aquí.
Cap a la dècada de 1880, la indústria ceràmica de Delft va viure una recuperació. De Porceleyne Fles va tenir un paper important en aquest renaixement i va començar a produir noves peces inspirades en la tradició del Blau de Delft.
La tradició va continuar evolucionant i, a més de recuperar els models antics, els artistes i dissenyadors hi van incorporar nous estils.
Per això avui podem trobar tant peces que recorden les ceràmiques del segle XVII com obres molt més modernes.
Una història que va començar amb una còpia
Potser una de les coses més curioses de la història de Delft és pensar que una tradició tan característica va néixer, en part, de l'admiració per unes peces que arribaven de molt lluny.
Els ceramistes neerlandesos van saber adaptar aquella influència als seus propis materials i, amb el temps, van crear un estil que acabaria sent inconfusible.
I ara, quan torno a veure aquelles peces blanques amb els delicats dibuixos blaus, ja no les miro de la mateixa manera.
Darrere d'un plat, d'un gerro o d'una rajola hi ha una història de viatges, comerç i intercanvi entre cultures.
Tot això ho vaig descobrir gràcies a una novel·la.
Azul de medianoche em va portar fins a Delft, i Delft em va portar fins a una història que jo desconeixia.
I potser és precisament això el que més m'agrada de continuar investigant: descobrir que darrere d'una cosa que simplement ens sembla bonica, sovint hi ha una història molt més gran.
Fonts consultades:
- Rijksmuseum
- Museum Prinsenhof Delft
- Royal Delft Museum
Imatges:
.png)
.png)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada