 |
| Façana principal de l'edifici de viatgers de l'estació internacional de Canfranc. Targeta postal, ca. dècada 1930. Font: Colección de la Fototeca del Archivo Histórico Ferroviario. |
Hi ha llocs que descobrim a través dels llibres i que, un cop acabada la lectura, ens desperten el desig de conèixer-ne la història real. Això és el que m'ha passat amb La sombra del último tren, d'Amanda Clark.
La lectura d'aquesta novel·la m'ha descobert la importància que va tenir l'estació internacional de Canfranc durant la Segona Guerra Mundial, una història que desconeixia. A partir d'aquesta descoberta, he volgut investigar el passat d'un edifici monumental que va ser molt més que un punt de partida i arribada de trens.
Situada als Pirineus aragonesos, a prop de la frontera francesa, l'estació va ser testimoni del pas de refugiats, de moviments clandestins i d'un tràfic de mercaderies relacionat amb els interessos econòmics de l'Alemanya nazi. Avui, després de dècades de deteriorament, l'edifici històric ha trobat una nova vida com a hotel, mentre els trens continuen arribant a les instal·lacions ferroviàries actuals.
Una estació per unir dos països
La idea de construir una connexió ferroviària entre Espanya i França a través dels Pirineus es remunta al segle XIX. El projecte havia de facilitar les comunicacions entre els dos països i afavorir el transport de viatgers i mercaderies.
Després d'anys de negociacions, els treballs de construcció de l'estació internacional de Canfranc van començar el 1915, i l'edifici principal es va projectar sota la direcció de l'enginyer Fernando Ramírez de Dampierre.
Les obres van transformar profundament la vall dels Arañones. Va caldre preparar una gran esplanada, modificar el curs de l'aigua en alguns punts i construir les infraestructures necessàries per acollir les vies ferroviàries i les instal·lacions duaneres.
La inauguració oficial va tenir lloc el 18 de juliol de 1928, amb la presència del rei Alfons XIII i del president de la República Francesa, Gaston Doumergue.
L'edifici principal, d'uns 241 metres de longitud, destacava per les seves dimensions, els grans finestrals i la seva arquitectura d'influència francesa. Disposava de serveis duaners, dependències administratives i instal·lacions destinades a facilitar els transbordaments entre els trens dels dos països, que utilitzaven amplades de via diferents.
Canfranc havia nascut com una gran porta ferroviària entre la península Ibèrica i la resta d'Europa. Però el seu emplaçament fronterer acabaria situant-la al centre d'una història molt més complexa.
De la Guerra Civil a la Segona Guerra Mundial
El 1931, un incendi va causar importants danys a l'estació. Pocs anys després, l'esclat de la Guerra Civil espanyola, el 1936, va alterar novament el funcionament de la línia. Les forces sublevades van prendre el control de les instal·lacions i el túnel ferroviari va ser tapiat per impedir possibles incursions des de França.
La connexió internacional va quedar interrompuda durant una part d'aquell període, però el trànsit ferroviari es va reprendre posteriorment.
Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el 1939, Canfranc va adquirir una importància estratègica especial. França va quedar sotmesa a l'ocupació alemanya i Espanya, sota la dictadura franquista, es va mantenir oficialment al marge de la guerra, tot i les seves relacions amb les potències de l'Eix.
Durant els primers anys del conflicte, la situació de la frontera va permetre el pas de persones que fugien de l'Europa ocupada. També hi van circular mercaderies de gran valor econòmic i estratègic.
El novembre de 1942, quan les tropes alemanyes van ocupar la zona francesa que fins aleshores havia quedat sota el règim de Vichy, la presència militar alemanya va arribar també a l'estació internacional. La bandera nazi es va hissar a l'andana francesa, i el control de la frontera es va endurir.
Canfranc es va convertir així en un lloc on es creuaven els interessos militars, econòmics i polítics d'una Europa en guerra.
Refugiats que buscaven una sortida
Un dels aspectes més humans de la història de Canfranc és el pas de persones que intentaven escapar de la persecució nazi.
Per a molts refugiats, travessar els Pirineus significava allunyar-se de l'ocupació alemanya i intentar arribar a un territori més segur. Entre les persones que van utilitzar les rutes de fugida a través dels Pirineus hi havia artistes, intel·lectuals, jueus perseguits i persones compromeses amb la resistència contra el nazisme.
Els pintors Max Ernst i Marc Chagall figuren entre els noms relacionats amb les rutes d'evasió que van permetre abandonar l'Europa dominada pels nazis.
Tanmateix, la frontera no sempre oferia una sortida segura. La vigilància, les restriccions i el risc de ser descobert feien que cada travessia pogués convertir-se en una experiència dramàtica.
La investigació de l'historiador Ramón J. Campo documenta la detenció de 272 estrangers que intentaven fugir a través de Canfranc. Van ser empresonats a Jaca fins a l'estiu de 1944.
Aquesta dada mostra la duresa d'aquell període. El mateix indret que podia representar una oportunitat de salvació també podia convertir-se en una trampa per a les persones que intentaven escapar de la persecució.
Albert Le Lay, un funcionari al servei de la resistència
Entre les figures més destacades de la història clandestina de Canfranc hi ha Albert Le Lay, cap de la duana francesa, destinat a l'estació el 1940.
Le Lay va col·laborar amb els serveis de la França lliure i amb les xarxes de resistència que actuaven contra l'ocupació nazi. La seva posició fronterera li permetia conèixer els moviments de persones i mercaderies i mantenir contactes que resultaven útils per a les activitats clandestines.
La seva tasca va contribuir a facilitar el pas de persones perseguides, agents secrets i aviadors aliats que intentaven tornar a territori amic. També va participar en la transmissió d'informació a través de la frontera.
La seva activitat comportava un risc considerable. El 1943, després que els alemanys descobrissin les seves activitats i davant el perill de ser detingut, Le Lay va haver de fugir de Canfranc amb la seva família. Va aconseguir arribar al nord d'Àfrica, on es trobaven les autoritats de la França lliure.
La seva història ens recorda que, enmig de les estructures administratives i dels controls fronterers, també hi havia persones que van decidir ajudar els perseguits i oposar-se a l'ocupació nazi.
L'or i el wolframi: el negoci de la guerra
Canfranc no va ser important únicament pel pas de refugiats i espies. També va tenir un paper destacat en el tràfic internacional de mercaderies durant la guerra.
La documentació conservada a l'Arxiu Històric Ferroviari del Museu del Ferrocarril de Madrid inclou registres duaners de 1942 i 1943 que permeten seguir els moviments de mercaderies i els carregaments de lingots d'or que travessaven la frontera.
Les investigacions de Ramón J. Campo han documentat el pas de més de 86 tones d'or a través de Canfranc durant aquell període, en un tràfic relacionat amb els interessos econòmics d'Espanya, Portugal, Suïssa i l'Alemanya nazi.
Una part de l'or que circulava per les xarxes comercials europees procedia de reserves bancàries confiscades i de l'espoli perpetrat pels nazis. Cal tenir present, però, que no es pot atribuir automàticament la mateixa procedència a tots els carregaments documentats.
A canvi, Alemanya rebia mercaderies que necessitava per mantenir la seva indústria de guerra. Entre aquestes hi havia el wolframi, també conegut com a tungstè, un mineral utilitzat per fabricar aliatges durs i especialment valuós per a determinades aplicacions militars.
Els règims de Franco i Salazar van mantenir relacions comercials amb Alemanya en un context de neutralitat oficial. A través de les rutes ferroviàries i dels transports complementaris, el pas fronterer de Canfranc es va convertir en una peça d'aquest complex entramat econòmic.
Així, darrere de l'activitat aparentment rutinària d'una estació ferroviària hi havia interessos que anaven molt més enllà del transport de passatgers.
El final de la connexió internacional
Amb la derrota alemanya i el final de la Segona Guerra Mundial, el context que havia convertit Canfranc en un punt estratègic va anar canviant.
La comunicació ferroviària internacional va quedar interrompuda durant diversos anys per les tensions polítiques entre Espanya i França, i es va reprendre posteriorment. Tanmateix, la línia no va recuperar plenament la importància que s'havia imaginat quan es va construir l'estació.
El 1970, l'ensorrament del pont ferroviari de L'Estanguet, a França, va interrompre definitivament el trànsit ferroviari internacional. Sense connexió amb la xarxa francesa, l'enorme edifici va perdre la funció per a la qual havia estat concebut.
Amb el pas dels anys, el deteriorament de les instal·lacions va fer créixer la preocupació pel futur d'un conjunt ferroviari de gran valor històric i arquitectònic.
L'estació va ser declarada Bé d'Interès Cultural, en la categoria de monument, el 2002. Aquesta protecció va contribuir a reconèixer-ne la importància patrimonial i la necessitat de preservar-la.
Una nova vida per a l'edifici històric
Després de dècades d'abandonament i de diversos projectes de recuperació, l'antiga estació va iniciar una nova etapa amb una intervenció destinada a restaurar-ne l'arquitectura i adaptar-la a un ús diferent.
El 27 de gener de 2023, l'edifici històric va obrir les portes com a hotel de cinc estrelles, amb el nom de Canfranc Estación, a Royal Hideaway Hotel.
La rehabilitació va permetre recuperar elements arquitectònics destacats i transformar els espais interiors per acollir habitacions, restaurants i altres serveis hotelers. El gran vestíbul, que havia rebut viatgers de nombroses procedències, continua sent un dels espais més representatius de l'edifici.
Cal distingir, però, entre l'estació monumental i el servei ferroviari actual. L'edifici històric s'ha convertit en un hotel, mentre que els trens de passatgers arriben a la nova estació, situada dins del mateix complex ferroviari.
Actualment, Canfranc manté el servei ferroviari amb destinacions de la banda espanyola, però la connexió internacional amb França continua interrompuda. Per tant, malgrat que l'estació ha recuperat part de la seva activitat, encara no s'ha restablert la comunicació ferroviària transfronterera que va motivar la construcció d'aquest gran complex pirinenc.
Un lloc que mereix ser recordat
La història de Canfranc va molt més enllà de la seva arquitectura monumental. És la història d'un projecte ferroviari que volia unir dos països i que, en temps de guerra, es va convertir en escenari de fugides, controls fronterers, espionatge i tràfic de mercaderies.
També és la història de persones que van buscar una sortida a la persecució, de funcionaris que van arriscar la vida per ajudar els altres i d'uns interessos econòmics que van travessar la frontera en un dels moments més dramàtics de la història europea.
La lectura de La sombra del último tren, d'Amanda Clark, m'ha permès descobrir una part d'aquest passat que desconeixia. A partir de la novel·la, he volgut acostar-me als fets documentats i conèixer millor el paper que va tenir l'estació durant la Segona Guerra Mundial.
Una vegada més, un llibre m'ha obert la porta a un lloc que fins aleshores no coneixia gaire. I la recerca posterior m'ha permès descobrir que, darrere d'un edifici ferroviari, s'hi amaga una història humana i històrica molt més complexa del que m'hauria imaginat.
De vegades, viatjar al passat comença simplement obrint un llibre.
Fonts consultades:
- Gobierno de Aragón, Patrimonio Cultural: Estació Internacional de Canfranc.
- Ramón J. Campo, Canfranc. El oro y los nazis (2021): Fitxa editorial del Centro del Libro de Aragón.
- Archivo Histórico Ferroviario, Museo del Ferrocarril de Madrid: Documents sobre el trànsit de lingots d'or per Canfranc.
- Revista de Historia Jerónimo Zurita: Estudi acadèmic sobre les xarxes d'espionatge i evasió als Pirineus.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada