Quan vaig llegir Azul de medianoche, de Simone van der Vlugt, no imaginava que aquella novel·la m'acabaria portant fins a un pintor del segle XVII.
La història està ambientada a Delft, una ciutat que ja coneixia una mica gràcies a Vermeer, i entre els personatges i els esdeveniments de la novel·la apareix Carel Fabritius.
El seu nom em va cridar l'atenció.
I, com em passa sovint, vaig voler saber què hi havia de real darrere del que explicava el llibre.
Així vaig descobrir un pintor que havia estat deixeble de Rembrandt, que havia viscut a Delft i que, en només uns pocs anys, havia desenvolupat una manera de pintar molt personal.
Però també vaig descobrir que la seva vida acabaria massa aviat.
I aquell descobriment em va fer tornar a mirar d'una altra manera una ciutat que ja havia conegut a través dels quadres de Vermeer.
Perquè Delft no només havia estat la ciutat de Vermeer.
També hi havia viscut Carel Fabritius.
I potser el més curiós de tot és que, encara que avui el seu nom no sigui tan conegut, la seva pintura ens ha deixat algunes obres que són realment sorprenents.
Així que aquesta vegada vaig voler saber una mica més sobre ell.
Carel Fabritius va néixer l'any 1622 a Middenbeemster, als Països Baixos.
Abans de dedicar-se plenament a la pintura també havia treballat com a fuster, però el seu camí el portaria fins a Amsterdam, on acabaria entrant al taller d'un dels grans mestres de la pintura del segle XVII:
Rembrandt.
Fabritius va ser deixeble de Rembrandt durant els primers anys de la dècada de 1640, i en les seves primeres obres es pot veure clarament la influència del mestre.
Però Fabritius no es va quedar atrapat en aquella manera de pintar.
A poc a poc va anar buscant el seu propi camí.
La seva pintura es va anar allunyant dels tons foscos i dels forts contrastos de llum característics de Rembrandt.
Els colors es van fer més clars i la llum va adquirir un paper cada vegada més important. També es va interessar per la perspectiva i per la manera com l'ull percep la realitat.
L'any 1650 es va traslladar a Delft.
I és aquí on la seva pintura va adquirir una personalitat pròpia.
Quan penso en Delft en aquella època, és inevitable que em vingui al cap Johannes Vermeer.
Fabritius era deu anys més gran que Vermeer i va arribar a Delft quan Vermeer encara no havia desenvolupat la seva carrera.
Durant molt de temps s'ha relacionat Fabritius amb Vermeer i fins i tot s'ha dit que podria haver estat el seu mestre.
Però no hi ha proves que ho confirmin.
El que sí que sabem és que tots dos van formar part de l'ambient artístic de Delft i que les seves obres comparteixen un especial interès per la llum, el color i l'espai.
Una de les obres de Fabritius que millor mostra aquesta manera de mirar és Vista de Delft.
No és la famosa vista de la ciutat que pintaria Vermeer, sinó una obra molt més petita i amb una perspectiva força peculiar.
Les cases i els carrers semblen deformar-se lleugerament, com si els estiguéssim observant a través d'una lent.
Fabritius experimentava així amb la manera de representar allò que veiem.
Però si hi ha una pintura seva que em va cridar especialment l'atenció és El jilguero.
Un quadre petit.
Molt petit.
Només fa 33,5 per 22,8 centímetres.
I, tanmateix, només cal mirar-lo una estona per entendre per què avui és una de les seves obres més conegudes.
Fabritius hi ha pintat un petit caderner assegut sobre una menjadora, lligat per una fina cadena.
No hi ha cap paisatge espectacular.
Ni cap escena complicada.
Només l'ocell, la paret clara i la seva ombra.
Però l'efecte és sorprenent.
La manera com està pintat el caderner fa que sembli gairebé real.
Fabritius no necessita representar cada ploma amb tota precisió. Amb unes poques pinzellades aconsegueix suggerir-ne la textura i donar-li volum.
I és aquí quan entenc una mica millor què feia tan especial la seva pintura.
No només representava allò que tenia davant dels ulls, sinó que intentava aconseguir que nosaltres també tinguéssim la sensació de veure-ho.
Però la seva vida acabaria de manera tràgica.
El 12 d'octubre de 1654, Delft va patir una terrible explosió.
El polvorí de la ciutat, on es guardava una gran quantitat de pólvora, va esclatar i una part important de Delft va quedar destruïda.
Fabritius es trobava a la ciutat i va morir a conseqüència de l'explosió.
Tenia només 32 anys.
També van morir el seu deixeble Mattias Spoors i el diaca Simon Decker.
El seu estudi va quedar destruït i, amb ell, probablement també algunes de les seves obres.
I aquí és on la història de Fabritius em deixa una pregunta difícil de respondre.
Què hauria pintat si hagués viscut més anys?
No ho podem saber.
La seva carrera havia estat molt curta, però en aquell temps havia aconseguit allunyar-se de la influència de Rembrandt i trobar una manera pròpia de pintar.
Només ens han arribat unes poques obres seves.
Però són suficients per imaginar que encara tenia moltes coses per explicar.
Després de descobrir-lo a través d'una novel·la, ara quan penso en aquella Delft del segle XVII ja no hi veig només Vermeer.
També hi veig Fabritius.
I potser això és el que més m'ha quedat d'aquesta descoberta.
Que de vegades un llibre ens porta fins a una persona que va viure fa quatre-cents anys.
I una vegada que la coneixes, ja no tornes a mirar aquell lloc exactament de la mateixa manera.
- Mauritshuis – Carel Fabritius: biografia, etapa amb Rembrandt, Delft i l'explosió de 1654.
- Mauritshuis – El jilguero: informació sobre l'obra, tècnica i dades del quadre.
- National Gallery, Londres – Carel Fabritius: biografia, relació artística amb Vermeer i Vista de Delft.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada